En l'era del buda Gautama, aproximadament 2500 anys enrere, el concepte de Drets Humans encara no havia estat ratificat com l'estendard de l'humanisme. Igual que avui, llavors eren violats contínuament, també de manera desapercebuda, nombrosos drets que ara creiem essencials. El buda Gautama no va crear un moviment de revolució social. Tot i així, mai va acceptar la violència, ni la supremacia de cap ésser, fos aquest humà o diví, per la qual cosa, és clar, molt menys va acceptar que es discriminara algú per ser diferent. La pel·lícula documental que resseny aquí, My Buddha is Punk (2015) exhibeix amb gran encert i audàcia narrativa la desesperança i angoixa social de Birmània, una societat ressorgida, en la qual el fonamentalisme «budista» ha recolzat durant anys, escandaloses violacions dels drets humans. Els genocidis comesos contra la minoria musulmana dels rohinyàs, va posar en peu un grup de joves budistes amb el propòsit de donar a conèixer, tal atrocitat, però, sobretot, el que ells consideren que implica de veritat el budisme. Curiosament aquests joves activistes insisteixen que el punk és el seu únic «buda». Crec que no cal ressenyar que en el temps del buda Gautama, el punk no existia. Ara bé, com aquí indico, dubto molt que el pensament humanista del fundador del budisme, els seus ensenyaments i la història que hi ha darrere del moviment punk birmà d'aquest documental, no tinguin res a veure entre si.
L'escenificació fotogràfica del documental és magnífica, tot i no ser un especialista en la matèria, em considero prou cinèfil com per poder afirmar-ho. La rutina diària del seu protagonista ens permet viatjar al costat dels seus ideals per diferents temples budistes i llocs recòndits de Birmània. La seva expressió serena durant la pràctica meditativa contrasta amb les seves exacerbades faccions al llarg de les escenes que relaten el frenesí amb què celebren els seus concerts. La seva música, així com el seu activisme, viatja així mateix per les zones més rurals d'aquest país, amb la missió de connectar amb noves generacions i fer no només que s'acostin a la seva banda, sinó també als seus principis. La intensa mirada del seu protagonista, Kyaw Kyaw, apel·la d'aquesta manera per reformar la societat birmana mitjançant la fusió de la música punk juntament amb la seva interpretació dels ensenyaments budistes.
Sinopsi d'aquest documental
La història documental d'aquesta filmografia té com a protagonista l'activista birmà, Kyaw Kyaw, vocal del grup birmà classificat en el gènere rock-punk. Es fan conèixer com The Rebel Riot. La seva intenció és clara, revelar-se davant el sistema establert i posar en evidència a través de la seva música, les violacions als drets humans que es donen al seu país. La seva motivació implica la seva interpretació del budisme, la qual pretén deslligar-se de la rígida relació que aquesta religió manté amb les altes esferes polítiques i tradicions més arrelades de la seva cultura. La història és narrada des del punt de vista d' aquests joves, els quals es qüestionen el veritable significat del budisme, expressant mitjançant el punk els valors que ells consideren veritablement universals.
Les noves generacions representades en el documental van créixer en l'era de la dictadura birmana. Potser per això, sembla que troben en el punk un canalitzador a la seva recerca personal. S'identifiquen amb aquest estil de música i el promouen com l'esperit del moviment que ells mateixos interpreten com l'autèntic missatge budista. Segons les entrevistes públiques que ha donat el líder reconegut de la banda, el moviment punk birmà, com a fenomen urbà, va sorgir en la dècada dels 90. El 2007, les protestes liderades per determinats sectors de monjos, coneguda com la «Saffron Revolution», va derivar que el fenomen punk s'establís com a estendard de la resistència―afirma Kyaw Kyaw. Els principis humanistes, democràtics i budistes, de la seva societat són posats en dubte per aquest grup de reformistes. Entre la idiosincràsia diària de la capital birmana, Rangún, destaca el contrast dels seus atrevits atuells punk, amb els més conservadors de les gents que transiten pels carrers. L'escepticisme davant les llibertats individuals al seu país, sorgeix com a part de la rebel·lia que aquests joves volen transmetre, no només de la visió etnocentrista més arrelada en la seva societat, sinó perquè considerin precisament es plantegen que aquesta dista quantiosament de l'essència del missatge budista. El modern contra el tradicional no xoca en aquesta història com a part d'una lluita generacional, sinó més aviat, s'origina d'una recerca de pau espiritual, des de l'activisme social. Al costat dels membres de la seva banda Kyaw Kyaw tracta de conscienciar els pobles de la seva terra sobre la mancança d'eines democràtiques de la seva societat, però sobretot de la constant violació dels drets humans resultant de la dictadura militar recolzada per l'ortodòxia budista més acèrrima.
Per què cal donar a conèixer aquesta història?
El recolzament al recalcitrant discurs d'odi des de certs sectors monàstico-budistes de Birmània, en contra de molt més que només la reputació social dels rohinyàs, va recolzar la campanya de genocidi ètnic duta a terme principalment per les forces militars del país. Segons el director d'aquest documental, Andreas Hartmann, el seu propòsit a filmar aquest documental va ser donar a conèixer la convulsa història de Birmània, un país que, el 2011, després de més de cinquanta anys tacats per la sang d'una tenaç dictadura, continua patint la violació de drets humans. Segons les dades que facilita l'organització no governamental dedicada a la investigació, defensa i promoció dels drets humans, Human Rights Watch, la minoria ètnica dels rohinyàs a Birmània ha patit durant dècades discriminació i incessant repressió. Els rohinyàs són una minoria d'origen bengalí, musulmana, els quals majoritàriament no compten amb el reconeixement nacional (el 1982 la Llei Civil birmana va negar la seva nacionalitat). Com a apàtrides han patit la persecució, execució i discriminació durant molts anys. Els genocidis cap a la seva ètnia a mans de les forces militars birmanes durant els últims anys, han obtingut l'interès dels mitjans internacionals, tot i que el conflicte no sembla haver-se resolt per complet.
Segons aquesta organització s'estima que aproximadament un milió de rohinyàs conviuen aglomerats en campaments de Bangladesh, on la gran majoria d'ells es van refugiar després dels crims de guerra comesos contra la seva ètnia, a Birmània, durant l'agost del 2017. Aproximadament 600 000 d'aquestes persones han estat menystingudes per la seva etnicitat, sent confinades en diferents camps de concentració al llarg d'aquest país. Aquesta desgràcia no és aliena a l'ortodòxia fonamentalista, la doctrina política que es reclama com a «budisme». El meollo argumental de la trama d'aquest documental, és precisament una reflexió sobre el veritable missatge budista. La seva història reflexiona sobre si el fonamentalisme podria ser en realitat considerat com a autèntic «budisme».
Des del punt de vista filosòfic budista
Desconec en persona cap monjo birmà. Sé que el budisme porta durant segles assentat com el seu pilar religiós, i que, així com succeeix en la gran majoria de països del sud-est asiàtic, el seu principal vessant s'adscriu amb el budisme theravāda. No obstant, per la meva especialització i formació en la matèria, a més que conec prou persones, soc conscient que l'hàbit no fa al monjo, tampoc dins del context budista. L'anàlisi ontològica del buda Gautama radicava precisament en això, en què el que realment importa és el que alberga el cor. Des del punt de vista de la filosofia budista, com podem interpretar el missatge d'aquest documental? Bo, tot i que crec que no cal fer l'spoiler, ja que respondre a aquesta pregunta no requereixen un exquisit coneixement dels ensenyaments budistes; m'agradaria exposar aquí breument alguns arguments per a la reflexió.
Si el procés mental (saṅkhāra) d'albergar odi o rebuig (dosa) (ja sense tan sols parar-nos a discutir que aquest pogués justificar-se cap a un determinat tipus d'ètnia) fos útil per revertir (paṭiloma) les causes del sofriment (dukkha), el buda Gautama n'hagués deixat constància en els seus ensenyaments. Al contrari d'això, ell, que promulgava la compassió i empatia per tots els éssers sintients, va professar precisament el missatge oposat.
Mai l'odi fa cessar l'odi, en aquest món.
És el desfer-se de l'odi [el que aconsegueix apagar la flama de l'odi]: aquesta llei és universal. na hi verena verāni sammantīdha kudācanaṃ averena ca sammanti esa dhammo sanantano (Dhammapada 5)
Com podem intuir només amb l'anàlisi contextual d'aquests famosos versos, la desigualtat social, la sang vessada d'innocents, així com el sofriment d'altres éssers (qualsevol que fos la seva índole), no van ser temes que no preocupessin el buda Gautama. Encara que en el seu temps no s'hagués desenvolupat de la mateixa manera encara el pensament nacionalista com succeirà en la història contemporània, la devastació sorgida de la guerra entre diferents regnes, comparteix idees etnocentristes amb el conflicte birmà que aborda el documental. Més enllà del discurs apologètic budista, des del punt de vista acadèmic (m'atreveixo a afirmar, precisament pel que m'atura), els ensenyaments del buda Gautama històricament van promoure la pràctica dels quatre «refugis a Brahma», els quals no són més que diferents formes d'expressar la qualitat més humana: l'empatia. L'amor universal, la compassió, alegrar-se pels assoliments dels altres, són les pràctiques altruistes que ell va definir com a reparadores, en primer lloc, per al qual les posa en pràctica, sobretot quan es realitzen sota el prisma de l'equanimitat (upekkhā). L'activisme de la banda punk-budista remet a la reflexió (encara que en ocasions l'expressin amb massa distorsió a la guitarra, per al meu gust personal) d'aquests ensenyaments. L'Òctuple Sendero (ariya aṭṭhaṅgika magga) és la base del missatge ètic budista. El Camí Mitjà, el mètode que el buda Gautama va encunyar perquè cadascú pogués per si mateix obtenir el seu propi alliberament implicava més que meres paraules, fer el correcte. El correcte pot ser interpretable segons la situació. Cosa que no vol dir que això no signifiqui fer el correcte. El buda Gautama mai va negar la consciència (individual) de l'ésser humà per discernir el correcte, sinó tot el contrari. Tot i que el buda Gautama i el seu grup de seguidors van renunciar per complet al seu estatus social, no hi ha dubte que va fomentar al llarg de la seva vida la filantropia i l'altruisme en tots els seus vessants possibles. Per a ell, fer el correcte sempre és allò que ens «relliga» amb la veritat més absoluta. Kyaw Kyaw, tampoc posa en dubte la capacitat individual d'assolir la felicitat. Igual que el buda Gautama, tracta de promoure en les persones la conscienciació d'aquesta capacitat, mitjançant el seu activisme social. La qual cosa no és altra cosa, a parer meu, que la seva interpretació de la compassió, l'exercici que el buda Gautama va recalcar serveix per deslligar-nos de tot allò que ens atabala a continuar patint. Entre les activitats de voluntariat que el grup punk birmà realitza destaca el Food Not Bombs («Menjar, no Bombes», moviment internacional que va començar als Estats Units en la dècada dels vuitanta), on reparteixen aliment entre les persones més necessitades. Ell i la seva banda de punk no cessen en els seus viatges per les zones més rurals del país amb l'objectiu d'ajudar els més necessitats.
No aferrar-se, ni al propi budisme?
El renovat monjo xinès Línjì 義玄 fundador de l'escola del budisme zen que porta el seu nom Yìxuán臨済 (en japonès llegit Rinzai) va deixar per a la posteritat el seu missatge resumit en la frase: «Si et trobes amb un buda, acaba amb ell». Aquest impactant consell, encara que pogués sonar-nos paradoxal, precisament advocava per deslligar-se de tota mena d'essencialisme (postura filosòfica que el budisme des dels seus inicis va negar). El fonamentalisme religiós birmà, abanderat per certs sectors que es consideren a si mateixos budistes, sembla no ser un tret particular del seu poble, molt malgrat el que reivindica el moviment nacional-centrista birmà. La filmografia que aquí ressenyem, o, més ben dit, el problema central del qual sorgeix la seva història, prové precisament d'aquí, de la visió etnocentrista d'aquells que temen la desaparició de les seves tradicions. Interpretar els fenòmens de forma estàtica, com si fossin «coses» independents, (més que processos interrelacionats) dista molt d'allò que el buda Gautama va ensenyar. Per a ell, aferrar-se a una idea (micchābhinivesa) derivava de la interpretació errònia (micchādiṭṭhi), la qual al seu torn repercuteix en què s'actuï (micchākammanta) d'una forma esbiaixada (micchāgahaṇa). Aquells que així obren (micchācārī) dirigeixen la seva ment (micchāpaṇihita) en la direcció incorrecta, la qual encadena a continuar patint. L'afany (micchāvāyāma) i pensaments (micchāsaṅkappa) que poguessin mostrar-se en tot allò que es realitzi en aquesta direcció que, recalquem, ens agarra al sofriment, és detonant d'una vida falsa (micchājīva). Alguns dels passatges més antics del cànon budista adscrits a l' escola theravāda recullen com a ensenyaments directes del buda Gautama el següent:
Sabent que això és el patiment, quan aquestes experiències, quan es contempla que aquests fenòmens són falsos (mosa), llavors en el moment que es contacta amb ells, el seu contacte s'esvaeix i es comprèn la seva naturalesa (dhamma). Un monjo que es preï, [és aquell] sense fam, erradica les seves sensacions i s'allibera (parinibbut)
etaṃ «dukkhan» ti ñatvāna mosadhammaṃ palokinaṃ phussa phussa vayaṃ passaṃ evaṃ tattha virajjati, vedanānaṃ khayā bhikkhu nicchāto parinibbuto ti (Suttanipāta 739)
Coneixent el perill d'això, que «la flama de l'apego» origina el sofriment un monjo ha d'obrar conscientment, actuant lliure d'apego, sense aferrar-se [a res]
Etam ādīnavaṃ ñatvā taṇhā dukkhassa sambhavaṃ vītataṇho anādāno sato bhikkhu paribbaje ti. (Suttanipāta 741)
En aquests passatges, dels més antics que es coneixen del cànon budista, la idea sembla clara. L'apego i la fam, són dues metàfores que van més enllà de les pertinences materials, no oblidem que, en el context monàstic budista, aquestes, no tenen cap sentit. Llavors a què es remet aquí amb això? Bàsicament a rebutjar qualsevol tipus d'idea, o el que és d'una altra manera desfer-nos de l'etnocentrisme. La negació d'un ens individual (anattā), exercir la compassió i l'altruisme encalla amb tots els éssers, així com molts altres ensenyaments budistes, no són altra cosa que una crida a això mateix. Si volem ser encara més concisos i elaborar l'argument, direm que, de manera que el procés cognitiu (basat en l'ànsia de la nostra consciència per alimentar-se amb estímuls) pot ser deconstruït. Anem que això que considerem com a real quan ens aferrem a allò que experimentem, no és més que el producte de la interdependència entre la matèria i la consciència, cosa que ens manté dins de l'existència (saṃsāra). La deconstrucció del procés empíric és l' objectiu de la pràctica budista. Si medites, però fereixes els altres, no ets budista. Si fas punk, però ajudes als altres (també t'estàs ajudant a tu mateix, d'aquí la idea que l'altruisme és alliberador), sí que ets budista de veritat. Ser budista no implica portar un hàbit específic, sinó comportar-se de la manera correcta. El correcte no implica un comportament específic, depèn de la situació. El que no és relatiu és la direcció que això ha de prendre per ser identificat com a correcte. L'objectiu sempre és el mateix, contrarestar els efectes del que produeix el sofriment.
Des del prisma del líder del grup punk, certs sectors de la principal tradició religiosa del seu país havien tolerat, basant-se en l'essencialisme, primer, que la sistematització política de la religió derivés en què aquesta es deslliurés del seu missatge altruista original, però sobretot que això resultés en una cosa que contradiu encara més el seu missatge conciliador: l'odi i el seu major exponent, la violència. El fonamentalisme generat per l'ortodòxia religiosa no és exclusiu a Birmània. La forta vinculació amb el sector polític de la comunitat budista en altres països del sud-est asiàtic ha propiciat que idees nacionalistes es donin suport sota el pretext de no permetre que es desvirtuï allò que aquestes persones creuen. La conversa que el líder del grup punk birmà, Kyaw Kyaw manté al garatge amb altres seguidors del seu moviment, testifica sobre l'arrel de la discòrdia. Kyaw Kyaw indica que per comprendre i posar en pràctica el missatge budista d'una manera íntegra el que es necessita de veritat és «canviar un mateix, des del cor». El jove apel·la per una mica més del que al seu país s'ha establert com a budisme. La seva recerca de la llibertat spiritual és més que notable. El seu canalitzador és el punk, per a ell, la seva «buda».
Reflexions finals
Estic convençut que al buda Gautama no li hagués agradat gaire la música punk. De fet, no estic segur ni que, si l'hagués escoltat, l'hagués considerat «música», com a tal. Bo, això potser sigui una opinió excessivament subjectiva de l'autor. Tot i així, del que no em cap dubte és que el buda Gautama no hagués desaprovat completament la intenció implícita en el missatge de: «El Punk és la meva Buda». Per a tots els amants de l'humanisme, la història moderna de Birmània, però sobretot observar com certes persones han superat les adversitats i lluiten per defensar la Veritat, mereix una visita a l'hemeroteca, a més d'una profunda reflexió personal.
Articles recomanats relacionats amb el documental
https://www.nytimes.com/es/2019/07/11/espanol/birmania-budismo-musulmanes.html
https://www.punkethics.com/rebel-riot-interview/
https://www.sandrahoyn.de/portfolio/the-punk-of-burma/
https://www.theatlantic.com/international/archive/2017/09/saffron-revolution-good-monk-myth/541116/
Dhammika Herath. (2020) Constructing Buddhists in Sri Lanka and Myanmar: Imaginary of a Historically Victimised Community. Asian Studies Review 44:2, pages 315-334.
McCarthy, Stephen (2008). «Losing My Religion? Protest and Political Legitimacy in Burma», Griffith Asia Institute Regional Outlook Paper, No. 18.
Steinberg, D. (2008). Globalization, Dissent, and Orthodoxy: Burma/Myanmar and the Saffron Revolution. Georgetown Journal of International Affairs, 9(2), 51–58. http://www.jstor.org/stable/43133778
